José Manuel González-Páramo, exmembre del Comitè Executiu del BCE i president de l’European DataWarehouse GmbH, ha ofert en el marc de la Trobada Empresarial del Pirineu la conferència ‘El retorn de la inflació i l’estabilitat. Algunes lliçons per als Bancs Centrals‘. L’expert fa repàs dels encerts i els errors del Banc Central Europeu en la gestió de les successives crisis –primer per la pandèmia i després per la invasió russa d’Ucraïna– que han portat de tornada la inflació.
Un fenomen desconegut durant dècades
Des de l’any 1985, l’evolució de la inflació en el marc europeu era molt baixa fins fa un parell d’anys. González-Páramo assegura que es deu principalment a tres motius. En primer lloc, a l’extensió global dels bancs centrals independents amb autonomia. Per exemple, el Banc Central d’Espanya tenen estatut independent des del 1994 i l’europeu ho va aprovar el 98. En segon lloc, la globalització del comerç i els serveis, en concret l’entrada d’àrees o continents sencers (com l’asiàtic) al mercat va reduir els costos i va ajudar a la reducció de la inflació. I finalment un punt de bona sort atès que no havia afrontat cap xoc mundial semblant a la pandèmia o la invasió.
La inflació és un fenomen que preocupa la ciutadania. Si ens fixem en Google Trends, fins a la primavera del 2021 el concepte inflació i el concepte atur eren igual de buscats al cercador, des d’aquell moment la inflació ha pujat exponencialment mentre que la desocupació s’ha mantingut fins i tot disminuïda. A més, és un fet global: prop del 85% dels països del món tenen una taxa inflacionària superior al 6%. És un problema molt estès.
Dos xocs formidables de manera consecutiva
La principal causa de l’actual inflació és la concatenació, segons l’exdirigent del BCE, de dos xocs formidables d’impacte mundial. El primer de tots va ser la pandèmia. Tot i que històricament eren deflacionàries, el cas actual no ha estat així per diverses raons. Una té a veure amb la manera com l’hem volgut aturar. Vam decidir parar completament el cotxe, vam deixar l’economia a zero mentre continuava fluint renda per les xarxes de seguretat de l’Estat. Una acció molt efectiva atès que l’FMI estima que la caiguda de la producció mundial hagués estat un 6% més gran sense aquestes actuacions extraordinàries. El manteniment de les rendes va generar estalvi forçós (atès que la gent seguia cobrant i no podia gastar), fet que, sumat a l’expectativa de normalització que van generar les vacunes, va impactar de ple a la inflació. S’anticipava una tornada a la normalitat i van créixer a borsa totes les empreses relacionades amb l’activitat turística. Però en haver aturat el cotxe del tot és molt difícil que torni a funcionar com sempre. Es van trencar les cadenes de proveïment. La pandèmia ja va generar un context inflacionari històricament nou que va agreujar la Guerra d’Ucraïna: al context postpandèmia cal sumar els efectes de la invasió per sancions i l’especificitat d’Ucraïna que ha generat un impacte al gas, a l’agricultura, etc.
L’economia es va reobrir el 2021 amb efectes inflacionaris per l’estalvi i es dispara encara més amb l’efecte de la invasió. La caiguda dels preus de lenergia és la responsable pràcticament total de la baixada, moderada, de la inflació actual. En canvi, la inflació subjacent es manté en nivells molt alts, reflecteix el que ha de venir, atès que és la inflació de béns industrials i serveis.
Una mala previsió
La inflació ha estat sistemàticament infraestimada per òrgans que haurien de ser més precisos com ara Bancs Centrals o Organismes Internacionals. La inflació sempre era més gran del que s’esperava. Amb perspectiva sabem que va ser un error de diagnòstic creure que la inflació seria temporal després del confinament. Això explica per què van trigar un any a actuar. Ho va reconèixer el mateix Banc Central al text de conclusions de la reunió de Jackson Hole, la trobada internacional de Bancs Centrals en què es decideixen a actuar.
Els models de previsió dels bancs no podien preveure la concatenació de les dues crisis. No apareix als llibres de text, però s’han de nodrir d’experts amb experiència. Això s’ha fet servir poc en aquesta crisi.
Què esperar del BCE
Cal reconèixer que el BCE ja no té marge d’error, ja que ha arribat tard i ha anat al darrere, per això s’esperen –des del mercat– tipus d’interès entre 3.75 i 4.25 entre el juliol del 2023 i el 2024.
Finalment, va alertar que el drama de la política monetària és que s’enfronta a xocs d’oferta: pandèmia, guerra, transició energètica, canvi demogràfic, des globalització del comerç, només es pot actuar sobre la demanda. Haurà de prendre eleccions poc populars, però, per sort, el BCE no es presenta a eleccions, sinó que ha de controlar la inflació i reancorar les previsions de creixement.
Fotos: Genaro Massot